Comunicacions
La finalización de la Catedral de Barcelona y otros proyectos neogóticos de Augusto Font y Carreras.
Dra. Judith Urbano. August Font (1845-1923) va ser un arquitecte català historicista, i en alguns casos, va arribar a barrejar materials i elements arquitectònics de diferents ressorgiments donant lloc a construccions eclèctiques. Va usar el neogòtic en diverses ocasions, especialment en edificis religiosos. En la catedral de Barcelona va completar el projecte de Josep |
©Arxiu Històric d'Arquitectura de Barcelona ©Santa Església Catedral Basílica de Barcelona
|
Oriol Mestres quan aquest va morir, pel que es va demanar consell a l'arquebisbe de Colònia a Alemanya, la catedral de la qual es va acabar en 1880 i a Peter Fuchs que havia ideat el programa escultòric; Font va realitzar també el cimbori i l'agulla.
A Vilafranca del Penedès va canviar radicalment l'aspecte de l'església de Santa Maria substituint una original façana renaixentista per una neogòtica, introduint aquest estil a la zona i realitzant altres intervencions en cases particulars amb un aire medievalitzant.
Juntament amb l'arquitecte Elias Rogent va proposar un projecte no realitzat per restaurar la Catedral de Tarragona en la qual s'aprecia l'esperit romàntic i medievalista.
No es coneix la seva projecció a Amèrica, però podem trobar paral·lelismes en esglésies neogòtiques construïdes a Argentina, Colòmbia i Mèxic per arquitectes llatinoamericans o europeus allí emigrats a causa de la seva influència comuna de les directrius de Viollet-le-Duc.
La finalització de la catedral de Barcelona al segle XIX va suscitar polèmica per les diferents propostes neogòtiques que es van presentar. La Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando va validar la dibuixada per Manuel Girona, que no era arquitecte, sinó un banquer que va decidir pagar les obres. No obstant això, l'opinió pública es va decantar per l'aposta més imaginativa de Joan Martorell. Així, es van succeir les crítiques a l'obra resultant, provocant canvis durant la seva execució, que la van acostar gradualment al disseny desestimat de Martorell, amb la consegüent polèmica plasmada en la premsa del moment. L'article explica així mateix altres restauracions d'August Font, artífex del projecte.
A Vilafranca del Penedès va canviar radicalment l'aspecte de l'església de Santa Maria substituint una original façana renaixentista per una neogòtica, introduint aquest estil a la zona i realitzant altres intervencions en cases particulars amb un aire medievalitzant.
Juntament amb l'arquitecte Elias Rogent va proposar un projecte no realitzat per restaurar la Catedral de Tarragona en la qual s'aprecia l'esperit romàntic i medievalista.
No es coneix la seva projecció a Amèrica, però podem trobar paral·lelismes en esglésies neogòtiques construïdes a Argentina, Colòmbia i Mèxic per arquitectes llatinoamericans o europeus allí emigrats a causa de la seva influència comuna de les directrius de Viollet-le-Duc.
La finalització de la catedral de Barcelona al segle XIX va suscitar polèmica per les diferents propostes neogòtiques que es van presentar. La Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando va validar la dibuixada per Manuel Girona, que no era arquitecte, sinó un banquer que va decidir pagar les obres. No obstant això, l'opinió pública es va decantar per l'aposta més imaginativa de Joan Martorell. Així, es van succeir les crítiques a l'obra resultant, provocant canvis durant la seva execució, que la van acostar gradualment al disseny desestimat de Martorell, amb la consegüent polèmica plasmada en la premsa del moment. L'article explica així mateix altres restauracions d'August Font, artífex del projecte.
Las interpretaciones del gótico en la obra del arquitecto Josep Vilaseca, entre lo arqueologista y lo victoriano.
Dr. Joan Molet Petit. Josep Vilaseca Casanovas va pertànyer a la generació d'arquitectes catalans formats a cavall entre Barcelona i Madrid, donada la inexistència d'una escola oficial d'arquitectura en la primera entre 1850-75. Així, Vilaseca va obtenir el títol de mestre d'obres a Barcelona (1871) amb una formació molt pràctica i va adquirir les bases teòriques a Madrid (títol d'arquitecte 1872) on el neogòtic era considerat una opció |
©Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona ©Arxiu Històric del COAC
©The Ryerson and Burnham Archives, The Art Institute of Chicago |
secundària, donada la preferència pels eclecticismes d'arrel renaixentista i barroca, considerats més apropiats amb la idea de monumentalitat que es volia imprimir a la capital del Regne d'Espanya.
Això explica en part que el goticisme no aparegui en la producció arquitectònica de Vilaseca fins a la dècada dels '90 en una sèrie d'edificis d'habitatges per als germans Batlló on apreciem aquesta idea victoriana de l'eclecticisme gòtic, és a dir una interpretació completament lliure i decorativista en la que el color, les textures i les qualitats tàctils dels materials adquireixen el protagonisme més gros, deixant de costat l'estructural. Aquesta idea es repeteix a les cases Cabot (1901) i en el palauet per als Comes Argemir (1903) on aprofita la seva ubicació sobre un pujol per tractar-ho com un castell dotat de merlets i torrasses.
No obstant això Vilaseca va desenvolupar un neogòtic molt més arqueologista, en la línia de les restauracions de Viollet-le-Duc, però que solament s'aprecia en la seva producció de mobiliari litúrgic, que emmarca cronològicament a les construccions anteriorment descrites, ja que comença en 1874, amb els altars per a l'església de Santa Maria dels Reis i es reprèn en 1908-1909 amb la capella per a les Esclaves de Jesús de Sabadell i els altars per a les Filles de Maria de Salamanca i per a una capella al barri barceloní de la Fransa Xica.
Ens proposem analitzar aquesta interessant dicotomia que examinarem a la llum de les preocupacions estilístiques dels arquitectes del segle XIX i l'assignació de determinats estils a determinades tipologies, relacionant el medieval amb els edificis religiosos cristians, el clàssic amb l'arquitectura oficial i el renaixentista amb l'arquitectura domèstica. També tindrem en compte el context català, que explica la predilecció de Vilaseca pel victorià en alguns dels seus edificis d'habitatges, donada la força del gòtic en l'arquitectura catalana de la dècada dels '90, moment en què la primera generació d'arquitectes formats a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, no ho consideren un estil més de la Història de l'Art, sinó que aquest adquireix la categoria "d'estil nacional". D'aquesta manera Vilaseca participa d'aquesta necessitat de produir un estil alhora nacional (gòtic) i modern (no arqueologista) per al que el model anglès servirà de punt de partida.
Això explica en part que el goticisme no aparegui en la producció arquitectònica de Vilaseca fins a la dècada dels '90 en una sèrie d'edificis d'habitatges per als germans Batlló on apreciem aquesta idea victoriana de l'eclecticisme gòtic, és a dir una interpretació completament lliure i decorativista en la que el color, les textures i les qualitats tàctils dels materials adquireixen el protagonisme més gros, deixant de costat l'estructural. Aquesta idea es repeteix a les cases Cabot (1901) i en el palauet per als Comes Argemir (1903) on aprofita la seva ubicació sobre un pujol per tractar-ho com un castell dotat de merlets i torrasses.
No obstant això Vilaseca va desenvolupar un neogòtic molt més arqueologista, en la línia de les restauracions de Viollet-le-Duc, però que solament s'aprecia en la seva producció de mobiliari litúrgic, que emmarca cronològicament a les construccions anteriorment descrites, ja que comença en 1874, amb els altars per a l'església de Santa Maria dels Reis i es reprèn en 1908-1909 amb la capella per a les Esclaves de Jesús de Sabadell i els altars per a les Filles de Maria de Salamanca i per a una capella al barri barceloní de la Fransa Xica.
Ens proposem analitzar aquesta interessant dicotomia que examinarem a la llum de les preocupacions estilístiques dels arquitectes del segle XIX i l'assignació de determinats estils a determinades tipologies, relacionant el medieval amb els edificis religiosos cristians, el clàssic amb l'arquitectura oficial i el renaixentista amb l'arquitectura domèstica. També tindrem en compte el context català, que explica la predilecció de Vilaseca pel victorià en alguns dels seus edificis d'habitatges, donada la força del gòtic en l'arquitectura catalana de la dècada dels '90, moment en què la primera generació d'arquitectes formats a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, no ho consideren un estil més de la Història de l'Art, sinó que aquest adquireix la categoria "d'estil nacional". D'aquesta manera Vilaseca participa d'aquesta necessitat de produir un estil alhora nacional (gòtic) i modern (no arqueologista) per al que el model anglès servirà de punt de partida.
Revisitar el gótico en la arquitectura civul barcelonesa de finales del siglo XIX. El caso del arquitecto José Doménech y Estapá (1858-1917).
Dr. Sergio Fuentes. José Doménech i Estapá (1858-1917) va ser un dels arquitectes i teòrics més destacats de l'Espanya finisecular. Les seves teories sobre la rellevància dels estils històrics van ser difoses a través de discursos i participacions en congressos especialitzats. Considerava que el gòtic i altres estils del passat devien servir de base per constituir l'estil arquitectònic propi del segle XIX, un estil que havia de respondre a la "vida moderna". |
©Marcos Feijo ©Arquitectura y Construcción, 1904. ©La Exposición, 1887. ©Col·lecció família Domènech-Riera
|
La seva interpretació del gòtic aplicada a obres de caràcter civil és personal i insòlita. Entre alguns dels edificis, destaquen el Palau de Justícia (1886-1908), la Presó Modelo (1886-1904) o el Pavelló de León XIII (1886-1887), entre altres. En tots ells, Doménech va demostrar un domini absolut del gòtic europeu i ho va alterar per aconseguir actualitzar l'estil de l'edat mitjana. Va aconseguir dotar-ho d'elements decoratius i estructurals absolutament únics, la combinació dels quals va generar un estil unipersonal amb reminiscències gòtiques, i va ser capaç d'integrar altres estils històrics. El resultat va ser un neogòtic híbrid i absolutament personal i no pur, vinculat a l'eclecticisme.
Doménech va partir de conceptes que s'emmarquen directament en les teories de Viollet-le-Duc i César Daly i els va aplicar al seu propi context i època. El cas presentat és una mostra més de la pervivència del gòtic al segle XIX i la prova que es va utilitzar com una mica més que un estil històric tancat. Així, el gòtic tan sols és un punt de partida i referència d'una nova estètica. Aquest estil encarna la tradició i exerceix de base per a la creació de noves formes i plantejaments vinculats a la modernitat.
Doménech va partir de conceptes que s'emmarquen directament en les teories de Viollet-le-Duc i César Daly i els va aplicar al seu propi context i època. El cas presentat és una mostra més de la pervivència del gòtic al segle XIX i la prova que es va utilitzar com una mica més que un estil històric tancat. Així, el gòtic tan sols és un punt de partida i referència d'una nova estètica. Aquest estil encarna la tradició i exerceix de base per a la creació de noves formes i plantejaments vinculats a la modernitat.