Casa Gralla
La Casa Gralla, al carrer Portaferrissa de Barcelona, era de la família Desplà. Un dels personatges més rellevants de la família fou l’ardiaca Lluís Desplà i Oms (1444-1524); la seva neboda, Anna Desplà i de Corbera, es casà l’any 1506 amb el noble Miquel-Joan Gralla.
Sabem que l’edifici ja existia l’any 1306, però el 1518, Miquel-Joan Gralla el va reformar, especialment la façana, d’estil renaixentista, admiració de la Barcelona del moment. Al 1856 s’obre el carrer Duc de la Victòria i es tira a terra el palau. Molts s’hi oposaren sense èxit. Les pedres van anar a parar a diferents emplaçaments: els marquesos de Brusi en compraren unes per 5.000 pessetes (pensant que eren de la façana) que resultaren ser les del pati interior de la casa. L’arquitecte August Font i Carreras els hi reconstruí en un pavelló al seu terreny de Sant Gervasi.
El 1907, la filla del marquès encarregà al mateix arquitecte una casa nova feta al voltant de dit pavelló. Però el 1964, al reordenar la Plaça Molina, la residència fou afectada i el pati desmuntat. Les més de 600 pedres van arribar a un dipòsit a Cornellà. D’allà viatjaren a Mijas, Màlaga, ja que les va comprar un antiquari. Finalment foren adquirides per Herbert Gut, president de Prosegur, que va reproduir de nou el pati a la seu central de l’empresa a L’Hospitalet del Llobregat, l’any 1995, on es troben en l’actualitat.
Tornant al 1856, les altres pedres, entre les que entenem hi havia les de la façana renaixentista, van anar a parar al baluard de Tallers i d’allà algunes van anar a parar a mans de particulars: la llinda de la porta principal va ser adquirida per deu pessetes per Lluís Santacana i Faralt i es troba ara a la porta del Museu de l’Enrajolada de Martorell, acompanyada d’altres elements renaixentistes provinents d’altres llocs. El fabricant Albert Coll i Vallès sembla que també es va quedar amb vàries pedres que pertanyien a llindes interiors de la casa com es veurà després, tot i que no hi ha informació al respecte. La resta de pedres tot apunta que malauradament van acabar com a runa abocades al mar a l’escullera del port.
Sabem que l’edifici ja existia l’any 1306, però el 1518, Miquel-Joan Gralla el va reformar, especialment la façana, d’estil renaixentista, admiració de la Barcelona del moment. Al 1856 s’obre el carrer Duc de la Victòria i es tira a terra el palau. Molts s’hi oposaren sense èxit. Les pedres van anar a parar a diferents emplaçaments: els marquesos de Brusi en compraren unes per 5.000 pessetes (pensant que eren de la façana) que resultaren ser les del pati interior de la casa. L’arquitecte August Font i Carreras els hi reconstruí en un pavelló al seu terreny de Sant Gervasi.
El 1907, la filla del marquès encarregà al mateix arquitecte una casa nova feta al voltant de dit pavelló. Però el 1964, al reordenar la Plaça Molina, la residència fou afectada i el pati desmuntat. Les més de 600 pedres van arribar a un dipòsit a Cornellà. D’allà viatjaren a Mijas, Màlaga, ja que les va comprar un antiquari. Finalment foren adquirides per Herbert Gut, president de Prosegur, que va reproduir de nou el pati a la seu central de l’empresa a L’Hospitalet del Llobregat, l’any 1995, on es troben en l’actualitat.
Tornant al 1856, les altres pedres, entre les que entenem hi havia les de la façana renaixentista, van anar a parar al baluard de Tallers i d’allà algunes van anar a parar a mans de particulars: la llinda de la porta principal va ser adquirida per deu pessetes per Lluís Santacana i Faralt i es troba ara a la porta del Museu de l’Enrajolada de Martorell, acompanyada d’altres elements renaixentistes provinents d’altres llocs. El fabricant Albert Coll i Vallès sembla que també es va quedar amb vàries pedres que pertanyien a llindes interiors de la casa com es veurà després, tot i que no hi ha informació al respecte. La resta de pedres tot apunta que malauradament van acabar com a runa abocades al mar a l’escullera del port.